2.1 L’ART DEL S.XX.
En el segle XX es van realitzar una sèrie d’evolucions en tots els camps artístics: pintura, escultura i arquitectura. Durant el segle XX, la concepció artística s’ha vist influïda pel desenvolupament tecnològic i el fenomen dels “mess-media”, integrant-se en el sistema capitalista de mercat. Si parlem de pintura hem de dir que la nova concepció va ser a partir de mitjans del segle XIX, després d’una revolució que van fer els impressionistes.
A partir d’això va sorgir una sèrie de pintors anomenats post-impressionistes, que van transformar les nocions tradicionals, aplicant un grau elevat de llibertat, van iniciar el camí cap l’art de vanguardia.
L’art del segle XX es divideix en dos períodes: les anomenades primeres vanguardies (1905-1936) i rera la segona guerra mundial, les anomenades segones vanguardies (1950-1975).
En la primera vanguardia el centre cultural va ser Europa, concretament, París del qual van sorgir el: Cubisme, Futurisme, Expressionisme, Dadaisme i Surrealisme; aquests mostren trets d’un art impregnat del sentit de lluita, originalitat i innovació que defineixen l’art contemporani. L’aparició del totalitarisme, va provocar un gran esplendor en la cultura occidental.
La repercussió de les idees de la primera vanguardia va ser enorme: l’abstracció, la concepció del quadre com espai bidimensional i la destrucció de la perspectiva renaixentista i, en la escultura, la adopció de materials fins al moment no utilitzats.
En canvi en les segones vanguardies el seu centre cultural es va traslladar a Nova York. Això va ser per dos motius: el primer és la presencia de molts artistes europeus que fugint de la segona guerra mundial es van assentar allà, i en segon lloc, l’aparició d’una jove generació d’artistes estadounidens que van practicar una pintura nova i l’aparició de mecenes decidits a potenciar a aquests artistes. Les segones vanguardies van radicalitzar el llenguatge artístic: Informalisme, Nou Realisme, Pop-Art, Land Art, Minimal Art, Art Pobre, Art Conceptual, Cinetisme, Hiperrealisme i Art conceptual. El fenomen més important va estar la utilització dels materials i les formes i també en la definitiva imbricació de l’art en el mon capitalista, a través del mercat de l’art.
Finalment, l’evolució de l’arquitectura va aparèixer lligada a la enginyeria, intentant trobar solucions racionals i funcionals als nous reptes plantejats.
2.2 LA TRANSFORMACIÓ DE L’ARQUITECTURA EN EL S.XX.
Des d’un bon començament, l’arquitectura és un be necessari e escala material, del qual no es pot prescindir, fet que en el seu desenvolupament incideixen per les seves pròpies característiques factors diversos: l’avanç tecnològic, la organització industrial, l’especulació del sòl, la demanda i la política d’edificacions.
-L’arquitectura de l’era industrial
La civilització industrial va tenir moltes repercussions en el terreny de l’arquitectura. Una d’elles va ser la formació de grans concentracions urbanes (la ciutat industrial). Això va representar un canvi en la demanda i va plantejar nous problemes constructius i urbanístics.
-Evolució de l’estètica:
L’home va passar de la consideració d’artesà a la consideració d’artista. Es va donar també un rebutjament del món acadèmic al defensar-se la llibertat artística en front a les regles de la imitació i de la gran tradició.
El fenomen de la vanguardia va marcar també el desenvolupament de l’arquitectura del segle XX, encara que amb una complexitat subjectiva als seus propis condicionants.
La consciència de la necessitat d’una arquitectura nova que s’adequa a una època amb noves necessitats i nous medis va actuar d’estímul per buscar noves solucions. Tot això va acabar definint l’anomenat Moviment Modern, que va ser l’aplicació del nacionalisme i del funcionalisme de la societat capitalista a l’arquitectura. D’aquesta manera es va configurar una estètica arquitectònica lliure d’estils històrics del passat, una arquitectura feta de simplicitat, de línies geomètriques, de superfícies llises, d’espais distribuïts en funció d’utilitat, de la necessitat, que atenia a les millors o mínimes condicions higièniques i que defensava els materials industrials i la possibilitat d’estandardització.
Gaudí va entrar en aquests trets de l’arquitectura, és a dir en el període anomenat modernisme. És per això que moltes de les seves característiques provenen d’aquest moviment, encara que Gaudí és un cas aïllat del modernisme perquè va tenir un estil molt propi, que el fa ser únic.
El modernisme posteriorment va ser substituït per l’art contemporani. L’arquitecte contemporani és bastant dependent, fins al punt de les exigències del mercat i de l’especulació. Però cal dir que la crisis que va sofrir el modernisme juntament amb la mirada cap al passat a contribuït en les últimes dècades, a una major sensibilitat cap als objectes i elements de la nostra història. Aquest és un factor positiu pels professionals contemporanis.
2.3 EL MODERNISME
El modernisme és un moviment que es va donar des de mitjans del segle XIX i es va prolongar fins el segle XX. El modernisme es va arrelar en la major part d’Europa, encara que sota diverses denominacions segons els països: a França, Art Noveau; en Alemanya, Jugendstil; a Àustria, Sezession o a Itàlia com Liberty. No obstant, en tots els casos es va tractar de desvincular l’art de lo excepcional, proposant la inserció de l’art en la vida. Per tant el modernisme es va caracteritzar pel seu aspecte decoratiu, ornamental i simbòlic. Va ser també un gran impulsor de revistes i exposicions. El modernisme va tenir molta importància a Anglaterra, seguint els passos de William Morris, que va cristal·litzà la revista Arts & Crafts .
Aquest va tenir un paper destacat en el canvi d’estil respecte als productes existents i sobretot en elevar el nivell de qualitat del mateixos en totes les arts (inclosa l’arquitectura). La seva preocupació era la relació entre art i societat. Va criticar la divisió del treball i va propugnar el model medieval per reformar l’art i al mateix temps la societat. Per ell, només l’art es pot salvar de la decadència produïda per les màquines si l’artista s’esdevé artesà i l’artesà s’esdevé artista. William Morris es podria dir que té una relació (encara que indirecta) amb Gaudí. Està vinculat perquè quan el senyor Joan Güell va anar a estudiar a Anglaterra, va tenir la oportunitat de conèixer la seva obra, de la qual va quedar encisat i és per això que “a pesar” de les crítiques que Gaudi va rebre a la seva època, Joan Güell li encarregava diverses obres.
A França el modernisme es va identificar amb el denominat “Style Métro” de Hector Guimard i amb el mobiliari i el cristall de Émile Gallé, entre altres. El nom d’aquest estil deriva de les estacions del metro de París. Aquestes eren unes creacions de les més típiques de l’estil; el ferro es corba i es retorça creant fanals com flors i el cristall es combina amb ferro en les marquesines, en una estranya barreja de tecnologia i art, d’abstracció i naturalesa. El seu dissenyador era el ja esmentat Hector Guimard. Gaudí, com ja veurem va ser un gran observador de la natura i en moltes de les seves obres utilitzava el ferro i també el cristall (en el anomenat “trencadís”). En Escòcia va brillar el Modern Style, on va destacar: Charles Renne Mackintosh en els seus mobiliaris i dissenys interiors. Aquest estil es caracteritzava per la ornamentació lineal, a base de verticals, paral·leles i quadrades en els interiors, on també apareixien temes naturalistes, però estilitzats i geometritzats en una refinada ret lineal i un delicat cromatisme. En Àustria, amb la Sezession a Viena, va tenir els seus moments millors amb l’arquitectura de Otto Wagner, el seu deixeble Olbich, Joseph Hoffmann i Gustav Klimt. Va predominar les formes quadrades, l’ornamentació plana i geometritzat. En canvi, per Adolf Loos (també d’Àustria) la bellesa residia en la forma, no en la ornamentació. Finalment, en els Estats units la renovació de l’arquitectura es va centrar en la construcció d’edificis: gratacels. La reconstrucció de Chicago, va propiciar una nova arquitectura de la que va sorgir Frank Lloyd Wright com la figura principal estadounidens.
2.4 MODERNISME EN ESPANYA I CATALUNYA
En els països amb un cert grau de desenvolupament industrial es va manifestar un clima de renovació cultural que de diverses maneres va assentar les bases de la pintura i de l’arquitectura del segle XX.
En Espanya només presentava aquestes condicions (aproximadament) Catalunya. Va ser aleshores, que en aquella època, el modernisme, va assolir en Catalunya una de les versions més perfectes i acabades, gràcies al geni Antoni Gaudí. No obstant, amb ell va destacar importants arquitectes com Lluís Domenech i Montamer i Josep Puig i Cadafalch. Per tant parlar de modernisme en Espanya és parlar del modernisme en Catalunya.
Encara que en les seves grans creacions va ser un art de la burgesia rica i culta, això no li va impedir estendre’s a totes les capes socials. Barcelona va presentar un conjunt que no poden comparar amb cap centre europeu, però el modernisme es va estendre per ciutats i pobles de tota l’àrea catalana. El modernisme va compartir la majoria dels trets que van configurar l’Art Nouveau, però al mateix temps, enfront d’un Estat centralista i atraçat, l’impuls nacionalista català procedent de la Renaixença va adoptar un nou desenvolupament, i l’esforç per construir una cultura nacional catalana i moderna va donar matisos propis al Modernisme.
Cronològicament, més allà dels primers anys del segle XX, el Modernisme català va sobreviure fins al punt que alguns historiadors tanquen l’època modernista amb l’any de la mort de Gaudí (1926).
Paral·lelament, el modernisme català va proporcionar també una generació d’excel·lents pintors com son: Ramon Casas, Santiago Russinyol i Isidre Nonell, als quals es tindria que sumar, l’asturià Darío de Regoyos, el madrileny Aureliano de Beruete i un jove malagueny Pablo Picasso. Els quatre primers junt amb Pablo Picasso es reunien habitualment a una cerveseria de Barcelona anomenada “Els 4 gats”.
