Actualment, l’arquitectura de Gaudí és coneguda i admirada per tot el món, ja sigui per professionals de l’arquitectura, com per nens, grans i aquells que són aliens a l’art. Això és perquè la visió dels seus edificis produeix sorpresa, emoció i entusiasme.
Tot i haver-se publicat un gran nombre de llibres i escrits no és possible tenir un coneixement ple i complet de Gaudí, perquè el seu estudi s’ha de fer per altres vies, altres mètodes, és a dir que no siguin els de la historiografia i la estètica. L’arquitectura, entesa com la creació de la unitat a través de la diversitat, fou concebuda per Gaudí com el fi únic i exclusiu de la seva vida. La vida de Gaudí és pura arquitectura, i és a través d’aquesta que cal jutjar-lo.
No va inventar materials nous ni estructures revolucionàries i va utilitzar els mitjans comuns dels manobres i paletes del seu temps: va aixecar les seves obres amb pedra, maó, tàpia, ferro i fusta. Per tant no es distingeix dels seus contemporanis i antecessors per la matèria, ni pel càlcul, sinó per l’originalitat de les seves formes i colors.
Gaudí va dir moltes vegades i són testimonis Ràfols, Bergòs, Martinell i Puig i Boada que l’originalitat consisteix en tornar a l’origen, i aquest origen era la naturalesa, mestra de totes les ciències i les arts, creació divina. Gaudí, com ja s’ha esmentat anteriorment, de nen i adolescent va viure a l’Alt Camp de Tarragona. Aquest és un terreny sec, pedregós, amb molts ametllers, avellaners, garrofers i olivers. Allà, la llum és intensa i la proximitat del mar ocasiona brises i d’avegades intenses tempestes.
Gaudí va patir una malaltia reumàtica que no el va permetre participar en molts dels jocs amb els seus companys i va passar-se moltes hores de l’estiu en el Mas de la Caldera del poble de Riudoms. Allà es va dedicar a la contemplació de flors, plantes, insectes i pedres. Així doncs amb la seva capacitat per observar les coses del seu entorn i tenint temps va aconseguir poc a poc apercebre de les creacions de la natura i les va comparar amb les que el seu pare construïa batent el coure en el taller de caldereria. En analitzar les meravelloses formes i estructures que la naturalesa presenta, va comprendre que no trobaria cap model millor i més segur enlloc.
Per tant, la seva observació prodigiosa i gràcies a la seva imaginació sense límits, va produir un procés de síntesi, moltes vegades lent, però mai no interromput, el qual va donar com a resultat els seus edificis, mobles, arquitectura, que no són pas còpies de la realitat que envolta l’home, sinó creacions noves, originals i sorprenents. Així, doncs, la idea de la composició de les formes en l’espai es va formar en la seva ment però per camins molt diversos als que segueixen els arquitectes convencionals.
Gaudí va entendre mot bé que es podien fer murs i voltes amb regla i cordill, però sense seguir les formes sempre repetides de l’arquitectura molt semblant a les que forma la naturalesa amb elements fibrosos. Aquests elements els va descobrir quan fitxant-se en la natura va veure que s’originen estructures de composició fibrosa, summament resistents, com són: els joncs, les canyes, els ossos… que composen superfícies corbades, és a dir, guerxades en l’espai, que no obstant estan integrades totalment per línies rectes que corresponen a les fibres.
Aquestes superfícies és el que s’ha anomenat superfícies reglades, és a dir, superfícies corbes en l’espai compostes íntegrament per línies rectes. Les formes característiques de la geometria reglada van ser batejades amb els noms enrevessats de paraboloides, hiperbòlics, hiperboloides, helicoides i conoides.
Els parabòlics hiperbòlics es formen amb els tendons entre els dits de la mà i els helicoides en l’escorça dels arbres, els hiperboloides en el fèmur, d’aquesta manera mostren formes que passen desapercebudes.
Gaudí pensava que si la naturalesa utilitzava aquestes formes és perquè són adequades i lògiques, per tant seria normal que els arquitectes haguessin pres exemple d’elles, en compte d’inventar altres noves. Vist així, l’arquitectura de Gaudí comença a ésser més comprensible. Els seus edificis no tenen formes capritxoses, ni són fruit d’una imaginació o fantasia desbordada; són, senzillament, les que la naturalesa ha produït des de que el món és món.
Però encara en l’arquitectura de Gaudí hi ha més. La natura actua de manera simplement funcional, això vol dir que la naturalesa no produeix obres d’art sinó elements estrictament funcionals (ja que si arribava a produir alguna cosa que no fos funcional, l’eliminava). Per exemple: una rosa té un color brillant i agradable perfum, però no per inspirar a poetes o pintors, sinó per atreure als insectes i afavorir la funció reproductiva de la planta.
I a demés de la seva funcionalitat, són molt agradables a la vista i per això l’home sempre els ha pres com model per les seves creacions artístiques. Va comprendre, també, que seguint el camí de la funcionalitat arribava a obtenir la bellesa. La captació de la bellesa es centra en la captació de la llum i la seva descomposició en colors, en els animals i en les plantes, en la seva identificació amb la ingenuïtat infantil o en el goig de l’oïda a través de la música.
En tota la seva captació va respectar i venerar la natura com obra del Creador i font inesgotable d’invenció de formes, colors i sorolls, i també va amar la llum percebuda a través de la vista, que per Gaudí era el sentit de la Glòria. A més, Gaudí pensava que la naturalesa és obra de Déu i que Déu continuava la Creació a través de l’home, per que va procurar ser digne d’aquest acte creatiu.
Aquest arquitecte mai va fer les obres d’art tal com les feien els seus contemporanis o com s’havia fet fins aquell moment. Les obres d’art es feien a partir de models naturals que per la voluntat de l’artista, no es reprodueixen fidelment, sinó que es canvien i intel.lectualitzen, segons els casos. Ell, en canvi, no ho va fer així i va prendre els colors i les formes tal qual la naturalesa les produeix i les va portar a l’arquitectura, fonent estructura i decoració (cal dir que en la seva decoració hi destaca l’anomenat trencadís, un element molt significatiu d’ell).
Pensava que la pròpia estructura havia de ser decorativa sempre que s’inspirés en principis naturals. Així va utilitzar la geometria rreglada rodejant-la del complement decoratiu i les estructures com els ossos del cos, estan rodejades de músculs i pell i el seu conjunt és un tot orgànic. Les formes estructurals utilitzades per ell són molt distintes, per tant, de les que es van utilitzar els seus contemporanis.
Degut al seu innat sentit de la forma i de l’estabilitat, utilitzà des de les seves primeres obres l’arc parabòlic o catenàric i també el fals arc format per filades successives de totxo al estil de les barraques de vinya del camp de Tarragona. La importància de les seves estructures resideix més en el seu concepte que en la forma de ser construïda. No va ser un calculista numèric i així ho demostra en el moment en que una estructura metàl·lica de perfils laminats de ferro no li agradave perquè és més fruit del càlcul numèric i del procés industrial que de la necessitat constructiva i estètica.
Així doncs, Gaudí va ser una persona aliena a la tradició arquitectònica, amb una capacitat profunda d’observació, amb una formació artesana al mateix temps que acadèmica i va ser capaç de composar una arquitectura partint de principis diferents als que han informat aquest art des dels seus orígens, encara que basant-se en una cosa tan lògica, eficient i racional com les lleis de la naturalesa.
