En aquest apartat s’ha intentat fer una comparació entre les formes de la natura i els edificis que va construir Gaudí.
La seva inspiració principal a l’hora de fer les obres és la naturalesa, cosa que provoca una clara distinció entre tota la resta d’arquitectes que des de bon principi van utilitzar la geometria simple basada en formes abstractes com la línia o el pla.
Façana del Naixement (Sagrada Família) Crespinell picant (a prop de Reus)
La imitació de la natura va fer que Gaudí no es preguntés quina forma havia de donar a un element determinat, sinó més bé quina forma demanava per complir millor la finalitat assignada.
La naturalesa té unes lleis que no podem canviar i a les que ens veiem sotmesos i resulta que hem d’adequar les nostres construccions a aquest àmbit natural en que hi estan: aquest va ser el sentit de la inspiració natural que busca la arquitectura de Gaudí. Aquest pensament es reflecteix perfectament en el Parc Güell, on va saber aprofitar sàviament les corbes del desnivell i va voler que el paisatge seguís els ritmes de la natura.
Si ens fixem veiem que la naturalesa ha estat sempre al costat de l’home, però això no significa que se li hagi prestat la deguda atenció. I així és com, davant dels altres arquitectes que volien inventar formes noves per tal d’innovar, Gaudí va aprofitar les formes tant o més originals que li oferia la natura i les va utilitzar en les seves obres. D’aquesta manera també va aconseguir innovar i aconseguir l’originalitat, però no va tenir que retorçar-se el cap per intentar crear una forma nova sinó només va tenir que observar.
Es pot dir, per tant, que la seva innovació prevenia de la gran capacitat d’observació.
Va buscar noves formes geomètriques per utilitzar-les en la construcció dels edificis, formes tretes de l’amplia gamma que ens proporciona la naturalesa. Però no totes les vegades vindran donades directament, sinó que han estat deduïdes a partir de l’observació dels fenòmens, pel que molts cops hi ha d’haver un esforç per entendre’ls. Per exemple, el cas de les xemeneies helicoidals, on Gaudí no va veure cap xemeneia en la natura, però si va observar, en el taller de caldereria del seu pare, com el fum ascendeix descrivint cercles en l’aire, i per això, donant aquesta forma a les xemeneies va aconseguir l’efecte d’expulsió dels fums.
Gaudí també es va fixar en l’anatomia ( part de la biologia que estudia les característiques dels éssers vius) i fent una observació geomètrica veiem la seva composició fibrosa. Les fibres, com ja s’ha dit anteriorment, vistes des del punt de vista geomètric, són línies rectes, i les superfícies corbades en l’espai, compostes per línies rectes, defineixen l’anomenada geometria reglada, que es centra en quatre superfícies diverses: l’helicoide, l’hiperboloide, el conoide i el paraboloide hiperbòlic. Aquestes formes les va veure en la natura i va traslladar-les en les seves construccions.
La forma de l’helicoide ve donada principalment en relació als fenòmens de moviment, com són l’aire, el fum o l’arena. El creixement d’un eucaliptus o d’una olivera defineixen traçats helicoidals en la seva escorça, forma utilitzada en les columnes del Col·legi de les Teresines.. També passa el mateix amb altres elements com són els cargols o les petxines. És el cas, per exemple, de les xemeneies que es troben en el terrat de la Casa Milà.
Neptunea antiqua carinata Xemeneia de la Casa Milà
El hiperboide és la forma del fèmur i que ho va utilitzar en les columnes de la Sagrada Família i en les finestres de la Casa Batlló. El conoide és una forma freqüent en les fulles dels arbres i ho va utilitzar en les cobertes de l’escola de la Sagrada Família. El paraboloide hiperbòlic és la forma que prenen els tendons dels dits de la mà i que va utilitzar en les voltes del porxo de la colònia Güell.
Os del peu Tribuna de la casa Batlló
La geologia és la ciència que estudia la composició interior i exterior de la terra. De la seva observació es dedueix que també la geometria reglada té cabuda en aquesta ciència. Encara que el paraboloide de revolució no és una superfície reglada, pot ser considerat com una figura de la geometria de la naturalesa per la seva repetida presència; és el cas de les estalactites, dels sortidors d’aigua, els nius d’ocells, els formiguers, muntanyes, arbres, roques i plantes. Aquestes formes es poden observar en diverses obres de Gaudí, com son les torres de la Sagrada Família, les copules de l’església de la Colònia Güell, les missions del Tànger o l’hotel de Nova York. Una bona comparació del paraboloide de resolució es la forma dels campanars de la Sagrada Família, inspirada amb l’arena mullada deixada caure des d’una part superior, una perfecta disposició d’equilibri basada en la llei de la gravetat.
Estalactitas de les coves del Drac(Porto Cristo)
Temple de la Sagrada Familia segons J.Rubió i Bellver
Mont Blanc Església de la Colònia Güell
Gaudí deia que la bellesa és la resplendor de la veritat i, a partir d’això, construïa el silogisme següent: “aquestes formes de la geometria reglada són les més perfectes des del punt de vista funcional i són les utilitzades per la naturalesa, amb el que seran, llavors, les més belles”.
Va trobar sorprenents estructures treballant de forma racional i lògica: a més, té l’avantatge, al contrari que els estils històrics, que la naturalesa no passa de moda.
En l’actualitat, no obstant, els arquitectes continuen dibuixant i construint els seus edificis amb plànols, prismes o cilindres, tal com ho porten fent des de l’antiguitat.
Cova de Nerja (Màlaga) Maqueta de la façana de la Gloria (Sagrada Família)
Bosc Maqueta Sagrada Família
Copa d’un eucaliptus Maqueta de la Colònia Güell
Tronc de Livistona Australis Torre del pavelló de serveis del Parc Güell
