La casa Vicens és una obra de principis de la seva carrera i dintre de l’estil oriental (islàmic, mudèjar). Aquesta va ser encarregada per Manuel Vicens i Montaner el 1878, encara que no es va començar fins el 1883. Aquesta va ser considerablement ampliada en 1925 per l’arquitecte J.B Serra de Martínez, que va contar amb l’aprovació de Gaudí i va ser distingit amb el premi de l’Ajuntament en el 1927. Gaudí va projectar una casa que s’havia de construir en el número 24, al carrer de les Carolines ( abans de San Gervasi), de l’exvil·la de Gràcia. Més endavant, en ser eixamplat el carrer, la casa Vicens va perdre una glorieta, una font i part del jardí.
El senyor Manuel Vicens era fabricant de rajoles de València, per tant no era estrany que utilitzés ceràmica en la decoració; les va emprar amb atreviment i imaginació per donar personalitat a la ornamentació sota el signe del “horro vacui”. La ceràmica la va combinar amb la paret seca acarada i el maó vist de color vermell intens. La casa Vicens és una casa de família, una llar, tal com la va tractar Gaudí. La casa comprenia un semisoterrani, planta baixa i un pis, el jardí amb una font sortidor i la cascada que es va aixecar en el mur, entre el jardí i el carreró de San Gervasi. Estructuralment, no aporta cap novetat, doncs té murs de tancament i de càrrega amb “viguetes” de fusta i revoltons, segons la tradició constructiva de Barcelona.
Les seves formes són combinacions geomètriques resoltes amb gran habilitat: franges horitzontals a la part baixa i feixos de pilars a l’alta. Pot ser, l’arc parabòlic de la cascada sigui l’únic indici de la seva nova geometria, que encara era d’angles rectes (traçada amb escaire i cartabò), cosa que demostra un intent de fugir de les formes cúbiques derivades directament de la geometria plana. Els darrers anys de la seva vida, Gaudí va afirmar que la línia recta és la línia de l’home, i la corba, la de Déu. El que veritablement distingeix la casa Vicens és la decoració, tant interior com exterior.
De la part exterior destaca principalment l’estructura i el colorit de la casa. Els seus murs, de paret seca, estan recercats amb peces ceràmiques en les que va pintar clavells de moro. Aquesta flor va ser elegida per ell simplement per casualitat, ja que creixia espontàniament en el solar. Els pilars són de totxo, molt prims, i la part més alta està revestida per rajoles verdes i blanques, cosa que impacte a la gent. Les cantonades tenen tribunes col·locades a 45 graus amb balcons sostinguts per llargues mènsules de totxos horitzontals en successius voladissos. La coberta és de teules àrabs i hi ha cúpules policromades de ceràmica. També cal esmentar que hi ha una tribuna tancada amb gelosies de fusta, on els seus llistons componen dibuixos de clara inspiració xinesa o japonesa. La porta és de fusta tallada, té gran simplicitat i força i recorda les solucions medievals d’origen oriental. Els goterons són de pedra artificial tenyida de color maó, amb revestiment de rajoles envernissades en què es representa el clavell de mort combinat amb un escacat de peces verdes i blanques.
Al jardí hi havia una cascada que va ser enderrocada el 1946, actualment reconstruïda al jardí de la Càtedra Gaudí i una font brollador que va desaparèixer el 1925.
Pel que fa a la part interior, hi destaca principalment el menjador i el fumador.
El menjador té el paviment de mosaic romà i hi ha unes catifes fixes per a cobrir-ho a l’hivern. En aquest destaca la gran quantitat de flors que apareixen, tan al sostre, com en les parets o fins i tot en les catifes, i també els armaris. Aquests últims estan enganxats, fan cos amb els quadres, que són pintures a l’oli de Josep Torrescassana. Sobre la porta angular de l’armari hi ha una terra cuita d’Antoni Riba i García que representa una odalisca. Interessant són també els forrellats dels mobles, tots diferents, que demostren el coneixement que Gaudí tenia dels oficis complementaris a la construcció. Les mènsules són de clara influència oriental i sostenen les bigues de fusta del trespol, amb revoltons coberts de branques de cirerer amb els corresponents fruits, fets de guix policromat. Als permòdols hi ha pintats clavells, que Gaudí havia fet en el 1878 en el projecte del quiosc Girossi. En el sostre de la casa, els elements vegetals sobresurten de l’entrebigat i s’adossen a les parets, on prenen forma de petxina. Dintre del menjador també s’hauria de destacar la particular xemeneia, revestida de ceràmica envernissada de corda seca i d’estucs a la campana, on formen una heura enfiladissa que es retalla sobre un fons daurat.
En els brancals de les portes capsalades que separen el menjador de la galeria, hi ha representacions d’animals com és el flamenc, sobre un fons blanc, i un arrambador amb petites teles emmarcades de Josep Torrescassana. En aquesta galeria s’aprecien detalls de l’escola anglesa Arts & Grafts.
El fumador de la Casa Vicens, és un espai reduït amb sortida al jardí per una porta que té una composició de fulles a l’estil xinès. Les portes estan revestides amb peces de cartró comprimit, fabricades per Hermenegild Miralles, i hi ha cel-ras de mucanes de guix sobre volta de maó de pla. Hi ha rajoles grogues i blaves amb clavells pintats a sobre a l’arrambador. El llum, peculiar, ja que és groc i dibuixos de color lila per sobre, el divan i el narguil formen la resta d’aquest racó, tret de les Mil i una nits, com diu Joan Bassegoda. Per tant, aquest fumador, al igual que el corredor, és d’influència oriental.
Un detall que també crida l’atenció és el terra de la Casa Vicens, que està fet de rajoles molt petites de color marbre.
Ornamentacions i simbolisme:
Aquesta casa no destaca gaire pel seu simbolisme sinó per una ornamentació d’influència oriental ja que va ser feta com si intentés la reencarnació modernitzada d’un palau de les mil i una nits. Altres elements a destacar en la seva ornamentació és la reixa de ferro que tanca el jardí on reprodueixen amb absoluta fidelitat la fulla del margalló que ell va trobar en el solar i, en les vores (de la reixa) hi ha clavells de moro, una flor llogarrenca amb la que es va donar alguns trencadissos a la façana. Això demostra el seu gust per tot allò de la natura i el gust d’introduir-lo en les seves obres, sigui en l’indret que sigui.
És una casa plena de d’elements, tot, des del disseny de conjunt fins el més mínim detall, sembla el resultat d’un treball de simplificació geometritzadora partint del vocabulari oriental.
Una altre curiositat d’aquesta casa és el fet que a fris de tribuna, hi va fer pintar, amb al seva personal cal·ligrafia, les llegendes:
“Oh, l’ombra de l’estiu”, al nord; “Sol, solet”, a llevant, i, davant la xemeneia del menjador, “De la llar lo foch, visca’l foch de l’amor” (De la llar de foc, visca el foc de l’amor). Amb aquesta última expressa el sentit familiar de la construcció.
Si fem referència als interiors destaca una ornamentació on són protagonistes els animals i en definitiva la natura, així per exemple el fumador, ja esmentat, és com una graciosa reducció de l’Alhambra, un racó per evadir-se i somiar, una cosa que no era massa fàcil per aquella burgesia de la Renaixença catalana, tan pragmàtica i terrenal, o el menjador on podem apreciar fulles i fruits del cirerer, garses i altres ocells, tot un ambient molt especial i molt ben estudiat, sembla com si fos un bosc.
Gaudí encara no havia patit la ràbia burleta d’alguns dels seus contemporanis, mancats de la sensibilitat necessària per entendre la poesia arquitectònica gauidiniana. Però aquesta casa va haver de produir un impacte notable (per les formes i colors) ja que no tenia res a veure amb cap altra d’aquella vil·la.
Sembla ser que la construcció de la casa es va prolongar fins més allà de 1888, el que revela una de les característiques de Gaudí, que mai veia acabada una obra i sempre, segons el seu semblar, podia ser susceptible de millora o de perfeccionament.
Reixa de ferro reproduint la fulla del margalló
Xemeneia de la llar del menjador
Fumador de la casa
