La idea de costruir a Barcelona un temple expiatori va ser promoguda per Josep Maria Bocabella (un llibreter), el mateix que havia fundat “l’Associació Espiritual de Devots de San Josep ”. A finals del segle XIX alguns sectors de l’Església volien fomentar la devoció a la Sagrada Família com una alternativa cristiana a les ideologies socialistes i anarquistes. El temple sorgiria, per tant, amb el propòsit d’expiar els pecats de l’egoisme burgès i els de l’extremisme ateu d’algunes corrents.
L’església es va iniciar en l’Eixample, allunyada llavors del centre de la ciutat. La primera pedra es va col·locar el dia de San Josep (19 de març) de 1882.
Els plànols inicials eren de l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar, però hi va haver una disputa entre aquest arquitecte i el seu company Joan Martorell, assessor de Bocabella, que va fer que Villar dimitís. Martorell va recomanar, llavors, a Gaudí, que va assumir la direcció dels treballs en 1883.
Com que ja s’havia iniciat la cripta, Gaudí va continuar al principi amb el tipus de disseny neogótic proposat per Villar, però a mesura que avançaven les obres el seu estil va canviar.
En 1891 ja estaven traçades les línies del gran projecte, bastant diferent de l’inicial: es tractava d’una església amb dos enormes torres centrals, dedicades a la Verge i al Salvador, rodejades per quatre més, una mica més petites, dedicades als evangelistes, i per unes altres dotze (els apòstols) on hi apareixen les tres façanes ( la de la Glòria, encara no iniciada; la del Naixement i la de la Passió).
Després de la cripta, va fer l’àbsida amb els pinacles gòtics i després es va centrar en la façana dedicada al naixement i a la infància de Crist. Cap el 1903, un com acabada la porta del Roser del claustre, va iniciar les quatre torres, deixant-les quasi acabades en el moment de la seva mort.
Al 1909 es va fer un petit edifici de totxo, amb murs corbats: l’escola del temple. Ocupa una part de la façana principal pel que se suposa que serà enderrocada o traslladada quan les obres arribin a aquest punt. L’escola va ser incendiada dos cops, en 1936 i 1939, i després va ser reconstruïda, encara que amb sensibles modificacions respecte la forma original interna, ja que en temps de Gaudí les biguetes de fusta eren vistes i ara hi ha un cel-ras. Igualment, els patis exteriors han variat de forma, ja que les classes al aire lliure no es poden fer pel soroll del trànsit del carrer.
En 1909, quan la Sagrada Família s’estava construint, aquella zona era un descampat on no hi havia cap soroll. Le Corbusier (figura molt important del modernisme) va visitar-la cap el 1928, però no li va cridar l’atenció el monument sinó l’escola, de la qual va fer diversos croquis, ja que té unes qualitats estructurals extraordinàries.
Cal dir que fins no fa gaire, tota la construcció es feia amb pedra de Montjuïc, fent servir material d’enderrocament, ja que la pedrera es va abandonar el 1956. La construcció prossegueix amb pedra artificial i formigó armat (aquesta solució és lícita, perquè Gaudí no va dir res dels materials).
Una gran quantitat de esbossos i maquetes ha permès que altres arquitectes, actualment Subirachs, puguin prosseguir amb les obres.
El temple Expiatori és un capítol de la història de Barcelona ja que ocupa una gran part de l’activitat artística i suposa un repte actual i futur de cara a la seva conclusió i al camp experimental de les idees gaudinianes en tot moment.
Es podria dir que el temple és un dels edificis de Gaudí més plens de simbolisme religiós i un monument on cada detall està perfectament estudiat per tal d’aconseguir la màxima perfecció.
Ornamentacions i simbolisme:
El número d’elements ornamentals i simbòlics són desorbitats, per tant només s’assenyalaran alguns dels més destacats, principalment situats a les façanes.
L’eliminació de les línies arquitectòniques, i la seva substitució per la multitud de figures terrestres i celestials es podria explicar perquè Gaudí va voler il·lustrar el Salm 148:
“Alabeu al senyor vosaltres que esteu en els cels… oh, sol i lluna,… vosaltres, lluents estrelles… i totes les aigües que estan sobre el firmament… “Alabeu al Senyor vosaltres, criatures de la terra, monstres del mar, i vosaltres tots, ¡oh abismes! Foc, granit, neu, gel, vents procelosos… muntanyes i turons tots, plantes fructíferes i tots vosaltres, ¡oh cedres! Bèsties totes silvestres i domèstiques, rèptils i volàtils.”
Aquest text es tradueix amb un munt de representacions: els àngels volen sobre el naixement; les palmeres (que simbolitzen les palmeres de Palestina) que fan de columnes; el xiprer simbolitza la immortalitat acollint a les ànimes cristianes, que són els coloms. I en cada extrem de les portades laterals un enorme camaleó, aquesta és una altra prova de que Gaudí podia ser sublim sense perdre el sentit de l’humor.
Es podria dir que va voler fer l’evolució del temple d’acord amb la història de Jesús: així, al Naixement i la seva infància li seguiria cronològicament la passió i mort i l’últim en construir seria la façana principal, dedicada a la Resurrecció i a la salvació de la humanitat.
En la façana del Naixement (dividida en tres portes dedicades a la Fe, l’Esperança i la Caritat), l’arquitecte va intentar reconstruir un marc realista per l’esdeveniment, pel que la va envoltar en la part superior amb estalactites de gel per tal de suggerir el fred hivernal (es suposa que aquestes formes penjants anirien pintades de blanc i de blau per accentuar el seu naturalisme).
Però al situar el naixement del Salvador en una gruta i no en una cabana, senyalava un origen mític de l’arquitectura aliè a tota la tradició històrica; s’interpreta com si Déu hagués nascut en la naturalesa i no en la cultura.
El grup escultòric al timpà de la Caritat és de l’escultor Jaume Busquets i representa l’escena del portal de Betlem amb el Nen i la Mare de Déu i Sant Josep voltats del bou i la mula. A un costat i a l’altre, dos àngels porten sengles filacteris amb les llegendes: “Jesus est natus” i “Venite adoremus”. En aquest mateix timpà hi apareix la Coronació de la Verge i a la seva part superior, al mig, hi ha l’anagrama de Jesús (JHS) al damunt d’una bellíssima creu grega sobremuntada d’una aurèola mística en forma d’estrella sobre una moguda superfície amb punts en relleu que simbolitzen la Via Làctia.
Hi estan representades, també, les constel·lacions amb els signes del Zodíac tal com segurament es van veure en la nit del Naixement de Crist. Cadascun dels signes zodiacals està representat per les figures mitològiques que els astrònoms antics cregueren haver vist en les formes de les estrelles de les dotze constel·lacions del Zodíac.
Al timpà de la Fe hi ha les imatges de la Presentació del Nen al Temple de Jerusalem. Entre la porta de la Caritat i de la FE hi ha, en la part superior, la imatge de Sant Judes amb la inscripció del seu nom: “Judas-Apostolus” i a sobre, hi ha un foc de tres flames, símbol de la Trinitat, la Immaculada i la mà amb un ull al palmell, símbol de la omnipresència provinent de Déu.
En la façana de l’Esperança hi destaca una mènsula, on es representen ànecs blancs (animals domèstics que serveixen de guardians fidels a les cases de pagès, dels quals hi ha una representació a la catedral de Barcelona i que descendeixen de les oques capitolines), i on al seu damunt hi ha un fris de fulles d’alcàcia (comú en els capitells gòtics) i hi sosté el grup de Degollació dels Sants Innocents, amb figures emmotllades sobre éssers vius. El soldà romà era el mosso d’una taverna de prop del temple que feia més de dos metres d’alçada.
Finalment es podria destacar de la façana del Naixement els dos pilars ja que va col·locar dues tortugues; una marina en el costat del mar i una altra terrestre en el costat de la muntanya, servint de base per les columnes.
La tortuga estilòfora o portadora d’una columna, és un símbol oriental antiquíssim. En Xina es diu “Kuei” a la tortuga, perquè la seva forma recorda a una esfera, símbol del cosmos nascut del caos i ordenat per les quatre potes o aletes, que es recolzen en els quatre punts cardinals, senyal de correcta orientació. Per tant simbolitzen l’ordre en el caos, encara que també poden ser una versió de les renaixentistes.
En l’Edat Mitjana normalment hi havia una torre sobre la tortuga representant la ciutat de Jerusalem. En el renaixement es va substituir la torre per una Fama trompetera tal com es pot veure en el parc Orsini de Bonazo.
Pel que fa a la façana de la Passió, Gaudí va fer el dibuix complet en 1911. Va imaginar una espècie de muntanya resguardada per un pòrtic piramidal i a diferència de la façana del Naixement, on predomina una gran quantitat d’éssers vius, evoca la duresa de allò mineral: les columnes estan geometritzades, semblants a ossos nusos o tendons més que no pas a elements arquitectònics. Concep un marc tràgic per suportar les escenes de la Passió de Jesús que s’han de representar.
En la façana de la Gloriosa hi apareixen representats els quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Elements que apareixen en totes les mitologies, i que Plató en el “Timeo” els va identificar amb formes geomètriques, el cub, el icosaedre, el coraedre i el tetraedre deixant pel dodecaedre pentagonal el simbolisme de la quinta essència.
Cal dir que el Cristianisme assimila l’aigua com la purificació baptismal i el foc com l’amor diví en l’Eucaristia, en tant que el dodecaedre o pentàgon es converteixen en la figura de Jestucrist, la perfecció.
De la Sagrada Família hi ha altres elements a tenir en compte. Com són els pilars interiors, les plantes dels pinacles i les possibilitats musicals del temple.
En els pilars interiors de la Sagrada Família va copiar la distribució estructural dels arbres, on les seves ramificacions conflueixen en un tronc, poderosament ancorat en la terra. Les pressions del sostre, convenientment fragmentades, són conduïdes fins a la base. Aquesta disposició té el seu contingut simbòlic: el temple seria com el interior d’un bosc sagrat, el lloc idoni perquè es manifestés la presencia divina.
Gaudí va copiar en moltes ocasions la forma visible de les plantes, però la seva col·locació arquitectònica suggereix una cosa més que no pas una simple passió decorativa. Els pinacles de l’absis de la Sagrada Família, mostren l’ampliació desmesurada d’unes herbetes que creixien espontàniament en el primitiu solar del temple. I és així com proclamava la presència d’allò transcendent en els éssers naturals més insignificants.
Finalment destaca l’estudi que va fer de les possibilitats musicals de l’església. Així és que va concebre el projecte de fer concordar el so de les campanes (que s’accionarien des d’un teclat electrònic) amb el d’un òrgan desmesurat, on els tubs del qual estarien en les torres de ponent.
Per tant, com una òpera, la Sagrada Família no seria només una cosa per mirar sinó que involucraria tots els sentits, i faria pressentir als creients la glòria ultraterrena de Déu.
Es pot dir, per tant, que aquesta obra té un doble simbolisme: el seu propi, el religiós i el simbolisme de la ciutat de Barcelona, ja que la Sagrada Família representa la ciutat i gràcies a les Olimpíades de 1992 l’obra ha estat coneguda i admirada internacionalment.
Projecte inicial
projecte final
Coronaments d’un dels pinacles
Matança dels innocents
Tortuga que serveix de base de les columnes
Àngels amb trompeta
