Gaudi y su obra: 4.5.7

A finals de segle passat, Ebenezar Howard (1 ) va publicar el seu text sobre les ciutats jardí, i Eusebi Güell, que tenia relació comercial amb Anglaterra, país que visitava amb certa freqüència, va pensar construir una “ciutat jardí” imitant les experiències angleses, en un terreny que havia adquirit en la part alta de Gràcia.

En 1900 Gaudí va rebre l’encàrrec i va estudiar les possibilitats del terreny encara que oferia poques facilitats per la seva urbanització, ja que es trobava en un lloc pedregós, amb manca d’aigua i amb molta pendent. Les obres van començar a avançar molt ràpidament al principi ja que en el 1903 estaven fets els viaductes i es van iniciar el pavellons de l’entrada; el 1906 es va construir la casa de mostra de l’urbanització, i on residiria fins uns mesos abans de la seva mort; finalment, entre 1907 i 1913, es va completar tota la part superior del temple dòric amb el cèlebre banc ondulant feta pel trencadís. En aquest punt es van abandonar les obres deixant-les inacabades.

Gaudí va aïllar la finca mitjançant una tanca i va fer els camins interiors seguint un mètode singular ja que va utilitzar un sistema de ponts o viaductes per tal de salvar amb suavitat els intensos desnivells del terreny. Aquests viaductes són de totxo i estan revestits amb pedra del lloc, de manera que s’integra completament amb l’entorn. Va respectar la vegetació existent, i encara hi va augmentar alguns arbres i arbustos. El parc va quedar envoltat per un mur amb diverses entrades, entre les que destaca la principal, on es van construir els pavellons d’ingrés, l’escala monumental i un calvari ( que és situat a la part més alta, substituint a l’ermita que es pensava aixecar al principi).

Els dos pavellons són de pedra vista, però envoltats en la part superior per ceràmica trossejada dels més diversos colors. Aquest mosaic vidrat brilla constantment degut a les ondulacions de les voltes de les cobertes, de manera que els raigs solars troben sempre on reflectir-se. L’escala està flanquejada per murs ondulats, també recoberts de ceràmica trossejada, i al centre es troben les figures del drac i l’escut de Catalunya, amb el cap d’una serp igualment de mosaic ceràmic. Aquestes figures formen les fonts per les quals surt l’aigua del sobreeixidor de la gran cisterna, situada sota el temple dòric, que té la funció de mercat cobert i de suport de la gran plaça central de la urbanització, que tenia capacitat per 60 cases, de les quals només es van edificar dues, així que la ciutat jardí no va ser un èxit. El senyor Güell va habitar l’antiga casa Larrad, ara grup escolar, però Gaudí, en canvi, va adquirir la casa de mostra, que va projectar Berenguer. Juntament amb el senyor Trías eren els únics habitants del parc, que comprenia en aquella època 15 hectàrees.

Pel que fa als jardins de la part posterior, Gaudí va construir uns murs i pòrtics inclinats, amb columnes verticals de decoració, per suport dels testos.

(1) Ebenezar Howard (1850-1928): urbanista britànic fundador del moviment de la ciutat jardí a Gran Bretanya.

Gaudí va saber aprofitar sàviament les corbes de nivell i es podria dir que no pretenia amb la seva obra erosionar la natura sinó que va voler superposar els elements de la natura amb els de l’arquitectura.

Actualment el parc és de propietat municipal (des de 1922), constituint un singular parc públic i així reconegut per la UNESCO en 1984 declarant-lo monument internacional.

Ornamentacions i simbolisme:

La porta principal del Parc Güell està formada per dos pavellons de gran singularitat arquitectònica. Els seus murs els va construir els murs amb el mateix tipus de pedra calcària emprada als viaductes, però va recobrir les formes delirants del terrats amb el seu trencadís. Aquesta arquitectura sembla tova i moldejable, com els somnis. S’ha dit que els remats reprodueixen un tipus de bolets molt venenosos: la creu del pavelló de serveis triomfarà, llavors, sobre la mort.

Però hi ha una altra interpretació, que és la que fa al·lusió a l’escenari de Hansel i Gretel (com si fos una caseta de xocolata). Aquesta és una obra que va tenir molt d’èxit a Barcelona durant aquella època.

L’amor per l’art i la cultura de l’antiga Grècia era una cosa compartida per Güell i Gaudí, pot ser per això va fer una gran sala hipòstila amb quasi cent columnes dòriques. Se suposa que allà s’anava a situar el mercat de la “ciutat jardí”, però mai no va arribar a complir aquesta funció.

En realitat és una gruta arquitectònica que crea una plaça coneguda amb el nom de “teatre grec”. Les columnes suposen una interpretació quasi humorística del vertader ordre clàssic: l’equí s’enfonsa pel pes de l’arquitrau, i les gotes dels “tríglifs” són tan naturalistes que semblen estar a punt de caure.

Cap a l’esquerra del teatre grec, anant cap el calvari, ens trobem amb un camí peatonal cobert, on el seu sostre està sostingut per unes columnes helicoidals. Això pot ser un homenatge a alguns arquitectes del gòtic o una inspiració dels troncs dels eucaliptus.

El seu respecte per la natura es nota en detalls com el tronc d’un garrofer, torçat cap a fora, que va ser salvat al construir un dels viaducte.

Un altre element a destacar és la rentadora amb el cistell de la roba al cap, que va ser resultat d’un error de l’artesà al copiar una estàtua grega i resulta significant que Gaudí ho donés per bo, ja que no era un amant de l’atzar.

El cap de serp en el centre de l’escut de Catalunya té un símbol relacionat amb la serp de bronze, anomenada Nejustán, que Moisès va dur en la seva travessia del desert per salvar als jueus de les mossegades de les serps venenoses i que finalment va haver de ser destruïda per haver-se convertit en un ídol. En el nou Testament la serp és símbol de virtut en les paraules de Crist “Sigueu prudents com les serps”. Es demostra un cop més en aquest element el seu amor per la terra de Catalunya i la seva religiositat.

A l’escala hi ha un llangardaix que treu aigua per la boca, procedent del sobreeixidor de la cisterna situada sota el temple dòric de 86 columnes; és possiblement Pitó. Apol.lo va matar Pitó, enterrant-lo sota el onfalos del temple de Delfos, perquè volia convertir-se en oracle d’aquest temple i anunciar les seves profecies des de dalt del trípode, que en aquest cas seria l’estructura (ara mutilada) de la part superior.

El drac és Ladó, el guardià del jardí de les Espèrides, en la finca Güell, però en canvi en el Palau Güell es converteix en Pitó, el guardià de les aigües subterrànies, aplicació que va donar igualment al de la caseta de la bomba d’aigua de Bellesguard. Però sigui quina sigui la seva interpretació es pot observar com en tots els casos el drac actua com a guardià.

En el cas que s’inspirés en les seves experiències a Anglaterra, ja no seria Ladó, però tampoc un drac, seria el cocodril del jardí de La Fontaine de Nimes (on havia estudiat en la seva joventut el senyor Güell). La seva confusió be en gran part pel fet que l’animal no té cua i és difícil la seva identificació zoològica.

Però podríem dir que és molt més verídica la primera interpretació basada en la mitologia perquè Gaudí va ser un gran amant de la natura i de la mitologia, elements constants en la seva obra.