Mentre Gaudí reformava la casa Batlló va rebre l’encàrrec, en 1905, de fer un edifici de renta situat entre el Passeig de Gràcia i el carrer de Provença. La propietària del terreny era Rosario Segimón, natural de Reus i vídua d’un ric indià; en 1903 s’havia casat en segones núpcies amb el negociant barcelonès Pedro Milà, que va ser el qui, desprès de visitar als Batlló, elegí a Gaudí com arquitecte.
El solar era molt ampli, i va desenvolupar una idea inicial segons la qual una rampa en espiral permetia als automòbils arribar fins els pisos més alts.
La casa consta de semisoterrani, cinc pisos i golfes al voltant de dos patis de llum, utilitzant mètodes de construcció tradicional però interpretats a la seva manera.
La façana és de pedra de Garraf en la planta baixa i de pedra de Vilafranca en les restants.
Però cal dir que la pedra ha perdut el color original, que era groc pàl·lid i s’ha transformat en un color terrós que recorda a la pedra terrosa, com a conseqüència de la gran contaminació i dels fums de la ciutat.
L’execució va ser molt laboriosa, amb continus retocs a peu d’obra per cada carreu; el que es tradueix amb un cost global desmesurat per aquest tipus de residències.
La part interior està formada pels murs de les escales de servei i de l’ascensor i per pilar de pedra, totxo o ferro colat que sostenen jàsseres de ferro, biguetes llaminades i voltes petites a la catalana.
Sobre de la última planta es va construir unes amplies golfes, amb estructura d’arcs catenàrics que al unir dos façanes de planta ondulades, tenen altures diferents, de tal manera que la solera del terrat es presenta escalonada. Sobre aquest conjunt de petites plataformes hi ha el terrat amb unes xemeneies, ventiladors i sortides d’escales molt particulars, els significats dels quals és encara incert.
Pel que fa a la decoració, va utilitzar pintura mural en els vestíbuls i patis. La majoria del mobiliari va ser dissenyat per Gaudí, però actualment queden poques restes perquè la senyora Milà, no li agradava i al morir el seu marit se'n va desfer.
En el terrat va fer aplacats de llossetes de marbre, ceràmica i ampolles trossejades i en els pilars del primer pis (on van habitar el matrimoni Milà) i en la cornisa de l’últim va fer diversos dibuixos i inscripcions de moguda cal·ligrafia i expressions marianes.
La casa Milà és un edifici modern de planta lliure on la novetat està en el concepte, no en els sistemes estructurals ni constructius. És un edifici concebut al mode escultòric, que en el 1984 la UNESCO la va incloure en el Patrimoni Mundial protegit.
Les formes continuaven sent ondulants, però en comptes de la lleu fluïdesa de l’art Noveau, els espectadors percebien una muntanya de pedra rugosa, plena de buits, i envaïda pels agressius arbustos de ferro martellejat que servien d’ampit de les finestres. Com l’acabat escultòric de la casa s’havia fet amb les pedres ja col·locades, els barcelonesos va anomenar a aquest edifici “La Pedrera”; certificant per sempre la seva naturalesa geològica i reconeixent la seva voluntat monumental.
Però a la casa Milà se li va presentar certs problemes. El primer de tots va ser la reacció dels ciutadans que van rebutjar-la i les publicacions de diversos articles satírics, d’aquesta manera es mostrava el seu descontentament amb l’obra.
Un altre inconvenient va ser provocat pel fet d’excedir l’altura permesa als edificis i perquè els pilars envaïen la vorera. Però finalment l’Ajuntament, en el 1910 un cop acabades les obres, ho va perdonar tot declarant la casa com obra de interès artístic.
Es podria dir que aquest edifici és un intent de connectar la terra amb el cel, donant tota una sensació de grandesa i mostrant d’aquesta manera la riquesa dels Milà.
A finals de 1986 l’edifici va ser adquirit per la “Caixa d’Estalvis de Catalunya”, i actualment és un centre cultural obert al públic que deixa conèixer l’obra en totes les seves dimensions.
Ornamentacions i simbolisme:
En la planta de la Casa Milà s’aprecia com les habitacions tenen interessants formes geomètriques irregulars. Una cosa semblant veiem també en el motiu decoratiu d’una finestra ovalada que es troba junt amb l’escala principal de la casa Batlló. Gaudí va adoptar aquestes formes, segurament, mirant les làmines en llibres de biologia. És perfectament visible la semblança d’aquesta finestra amb les cèl·lules dels éssers vius.
Pot ser va fer la Pedrera evocant a Montserrat. Perquè quan van acabar els treballs d’aquesta obra Gaudí es va emportar als obrers a Montserrat (les despeses estaven al seu compte). Així és com va voler agrair els favors de la seva protectora celestial indicant-nos també a on devíem mirar per entendre el sentit global de la seva construcció. La seva aparença és similar a la de les roques granítiques erosionades pel vent. Va fer que el santuari nacional de Catalunya, amb les seves grutes i els seus “misteris”, es col·loqués en el cor mateix d’aquella Barcelona en expansió.
En el terrat apareixen cascs de guerrers medievals que rematen les xemeneies, encara que podríem dir que a part d’ assemblar-se hi, també recorda als homes del desert tots tapats i que només se'ls veu els ulls. Per a moltes de les figures del terrat va utilitzar el trencadís de color blanc. No s’ha aconseguit desxifrar que signifiquen aquestes figures, pot ser eren remolins de vent, núvols, trencaments de glòria, pivots d’àngels, clavegueres celestials que havien acompanyat al monument a la Verge que mai es va arribar a col·locar.
En un dels pilars en 1996, en ocasió d’unes obres, va aparèixer la inscripció “perdoneu” que segurament hauria format part de l’oració del Parenostre que no es va arribar a completar.
En el xamfrà va projectar un monograma de Maria, sobre el qual s'havia de col·locar un grup escultòric dedicat a la Verge, per dues raons: la primera, per honrar la Verge de Gracia patrona de la vil·la i la segona, per dedicar el grup a la Verge del Rosari, ja que era el nom de la senyora Milà. El grup mesurava quatre metres i estava format per la Verge i el Nen Jesús, l’arcàngel Gabriel oferint a la Verge el lliri de la puresa i ,a l’esquerra, l’arcàngel San Miquel que amb la seva espasa guanya l’esperit maligne enroscat en la bola del món als peus de la Verge, tal com relata San Joan Evangelista en l’Apocalipsi.
Segons la idea de Gaudí, les figures havien de ser de bronze fos i daurat al foc. Però aquest grup no es va col·locar, ja que segurament el Senyor Milà va tenir por al col·locar-ho degut a que al juliol d’aquell any es va produir la Setmana Tràgica, on els anarquistes van incendiar un gran número d’esglésies a la ciutat, encara que hi ha altres persones que opinen que simplement no es van col·locar perquè no va satisfer al senyor Milà.
La planta de la casa Milà està inspirada en una cèl·lula
Grup escultòric del projecte inicial
Entrada Principal
Grup de xemeneies
