Les rèpliques no van trigar a ser objecte de comentaris maliciosos o simplement irònics.
Güell va ser el qui va fer possible que la societat d’aquell temps el coneixés i no es mostrés indiferent davant les seves obres. Molt aviat Gaudí va ser cridat per la premsa, tot i ser un home poc sociable y més bé solitari.
Mentre estava en construcció del Palau Güell, ja va començar a provocar reaccions sobre els vianants que observaven curiosament el curs de l’obra. Gaudí i Güell observaven l’efecte que produïa l’escut de Catalunya situat entre les dues portes d’entrada, quan un vianant que passava va dir en veu alta un comentari despectiu. A allò, Güell va replicar: “Doncs encara m’agrada més”. Fins i tot “La Vanguardia” en el dia del innocents va fer l’innocentada de publicar que en el carrer Nou de la Rambla s’havia descobert una masmorra i una gàbia de lleons d’algun jardí públic dels temps de Baltasar o de Nabucodonosor. Fins i tot, Russinyol alarmat pels soterranis del palau va aprofitar per escriure que havien estat trobats unes restes babilòniques. I en estar acabat l’edifici, el “¡Cut-Cut!” Va publicar un dibuix humorístic de la façana amb un diàleg entre dos ciutadans sorpresos: “Això sembla una presó”, comenta un “Doncs és la casa d’un senyor”, li postil.la l’altre.
No obstant, el Parc Güell per ser una construcció inconclusa i llunyana no va provocar tantes crítiques, només una publicació satírica de “L’Esquella” que va fer el comentari al fet que en un costat hi haguessin uns obrers dedicats a trencar a cops de martell les rajoles de València, mentre que una mica més cap allà es torbaven uns altres recomponent aquell trencaclosques.
La Casa Batlló va provocar un forta esgarrifança i cal recordar que el Passeig de Gràcia era l’espai més senyorial i de major representativitat, on el millor de la societat barcelonesa passejaven i s’exhibien.
La Casa Milà, també va ser objecte de crítiques, ja que la premsa va reflectir la reacció ciutadana, alguns del dibuixos mostraven La Pedrera rodejada amb tanques de les obres. La casa era presentada com un garatge per dirigibles, com una mona de Pasqua, o com el resultat d’un terratrèmol. Els balcons van tenir també els seus comentaris: un ciutadà alarmat es pregunta en un acudit, si havien aprofitat els ferros retorçats d’un accident de ferrocarril o un ciutadà que refusa viure en un pis en el que no podria posar els penjolls en la festivitat del Corpus. Tot això demostra que les obres dissenyades per Gaudí no passaven desapercebudes.
Revista “Cu-cut” – 23 de març de 1910: Un nen comenta:
“Papa, papa, jo vull una mona com aquesta”
Però les crítiques no estaven destinades únicament a Gaudí sinó també els seus propietaris: alguns burgesos van deixar de saludar als Milà perquè deien que havien desprestigiat la zona. Això va repercutir en la seva vida privada ja que per haver-se casat en segons núpcies amb la riquíssima Guardiola va sorgir comentaris com: “En Milà és un senyor de sort, que té una amiga al Liceu i una Guardiola plena a casa” o “No sabem si Milà s’ha casat amb la vídua Guardiola o amb la guardiola de la vídua”.
Revista En Patufet
Revista satírica L’Esquella de la Torratxa-1912
Els barcelonesos estaven sorpresos, estupefactes, però en el fons hi havia una secreta admiració per totes aquelles provocacions que brotaven de la rauxa del geni. Hi havia alguns barcelonesos que estaven identificats amb aquell ambient particular, en el que tot era interpretat com un esclat de vida després de segles de decadència, de silenci i de sotmetiment, i altres no estaven preparats per suportar tamanys excessos.
Tot i això la reacció de Gaudí va ser passiva, estava convençut del que projectava. Però el seu caràcter li feia reaccionar quan li feien observacions insolents, que li feien canviar fins i tot el semblant. El pintor Porcar recordava: “els seus ulls semblaven els dels tigres del zoo”. Exemple d’això és quan un jove li va mostrar la seva molèstia per les seves creacions, ell li va dir: “És que no ho fem perquè li agradin a vostè” o quan una senyora li va preguntar què eren els destorbs que veia sobre de les boles de la Casa Calvet, ell li va dir la ironia: “La creu, senyora, que per alguns és destorb”.
Encara hi ha més mostres sobre les reaccions de les persones que veien les obres de Gaudí: Unamuno va qualificar el paisatge de Barcelona com “fachadosa”, Ramón Jiménez va dir que “semblava el malson d’un arquitecte català”, Valle-Inclán, indignat pel Palau Güell, el va qualificar de “funerari bàrbar i català”. Destaquen també tres anècdotes, la primera de totes, pot ser és la més pintoresca:
Climenceau (polític i primer ministre), va fer una breu passada per Barcelona de camí a París (va ser sobre el 1910). L’alcalde i el president Ateneu li van pregar que prolongués la seva estada per visitar la ciutat i pronunciés un discurs. Va passar per tot el Passeig de Gràcia i el paisatge el va incomodar, sobretot en veure la Pedrera, on va exclamar: “¡Això és massa!” i va demanar tornar ràpidament i va suspendre el discurs i es va anar a París. Un cop allà va donar una conferència i quan li van preguntar per la seva estada en Buenos Aires, ell va replicar que venia de Barcelona: “¡Horrible! Aixequen cases pels dinosaures i els dracs”. Rusinyol ja havia dit que els únics animals domèstics aptes per la Pedrera eren les serps.
Les altres dues anècdotes són explicades per l’escriptor i dibuixant Apel-les Mestres. Deia que cada cop que un client li encomanava una obra, replicava que abans de donar-li la seva acceptació devia consultar-lo amb la Verge Maria i Mestres afegia: “Desgraciadament pel bon home de l’arquitectura catalana, la Verge Maria se les concedia sempre”. Mestres assegura que Domènech i Montaner relatava aquest succés: un bon dia li van encomanar el disseny d’un càntir i no parava de preguntar-se quina seria la matèria adequada per construir-lo, fins que va resoldre que era ¡tela metàl·lica!
Ja començava la Guerra Civil i el semanari L’Esquella va publicar un dibuix de Martí Bas amb el diàleg següent entre dos barcelonesos: un d’ells declarava sorprès al comprovar que la Sagrada Família no havia sofert la ira dels revolucionaris; però l’altre li replicà: “Oh, és que no estava acabada”.
- ¿Què vols que et digui? a n’aquest temple no li veig la punta
- ! Y tantes que en té
- Ja es estrany que no la cremessin
- Oh, es que no estava acabada,
El millor de Gaudí és, pot ser, la Sagrada Família, vista de lluny. El Palau Güell sembla una presó. Quan va fer col·locar en la façana de la Casa Milà –La Pedrera- els seus cèlebres ferros, Font i Gumà va dir que allò semblava “el descarrilament de Riudacanyas”.
A part de Güell, els seus col·laboradors immediats i algun crític, com Ràfols o Pujols, es podria dir que quasi ningú més va creure amb Gaudí. I va ser en el 1910 exposat en el Grand Palais parisense on va ser per primer cop elogiat, però en el fons mal comprès, per raons tant religioses com estètiques.
I va ser Dalí el qui va defensar a Gaudí i, gràcies a aquest, els superrealistes es van assabentar de la seva existència, propagant el seu coneixement entre els nuclis més exquisits i revolucionaris de la cultura mundial.
La Exposició Internacional del 1929 va permetre també que viatgers i escriptors el coneguessin, a alguns els va agradar i d’altres el van titllar de insuportable. Entre arquitectes, Le Corbusier, també va contribuir molt a que fos valorat en la seva justa mida. Però el seu veritable reconeixement a escala mundial va començar quan el nord-americà Collins va presentà en 1952 una exposició. Aquesta va suscitar una gran expectació entre els japonesos.
Tot això ens demostra que Gaudí no va ser un home de l’època, perquè només va concordar amb un nucli reduït de la població i anava més enllà, amb formes inusitades, que s’adapten més en la nostra època que no pas en la seva.
